L’Acord d’Associació San Marino–UE ha arribat al punt més crític des del tancament de les negociacions del 2023, però mentre a Brussel·les el dossier està encallat, a San Marino es continua venent una imatge de serenor, col·laboració i “passos finals”. L’acte celebrat ahir al Kursaal ha tingut més el to d’un varieté polític que el d’un debat seriós sobre un dossier estratègic. Platea seleccionada, to tranquil·litzador, narrativa triomfalista. La realitat —concreta, procedimental, política— és radicalment diferent.
La veritat és que l’acord està avui exposat a un risc real d’implosió. No és una hipòtesi remota ni un argument de propaganda: és un risc estructural, derivat de les divisions internes de la Unió, de la posició adoptada per França, de les rigideses constitucionals d’Andorra i d’uns terminis procedurals que s’estan allargant molt més del previst.
En el relat oficial es parla d’un “únic nus tècnic”. En realitat, a Brussel·les el dossier encara està bloquejat sobre la qüestió crucial de la naturalesa jurídica de l’acord: competència exclusiva de la UE o competència mixta, sotmesa a la ratificació dels parlaments dels 27 estats membres. És la diferència entre un recorregut lineal i un purgatori polític i jurídic de molts anys, on qualsevol estat pot exercir un veto final.
I mentre San Marino intenta minimitzar-ho, França ja ha formalitzat que, per París, l’acord ha de ser mixt. És un cop duríssim a la tesi de l’acord exclusiu: amb el model mixt s’obre un procediment molt més fràgil, lent i arriscat. Caldran almenys 10 anys abans d’una resposta, i n’hi ha prou que un sol estat digui NO perquè l’acord desaparegui.
MORT. LIQUIDAT.
Els altres països no estan alineats. El Consell de la UE està dividit, malgrat les tranquil·litacions difoses ahir.
I aquí entra en joc també la trobada que el Secretari d’Estat Luca Beccari va tenir ahir amb Antonio Costa, President del Consell Europeu: un pas que al Kursaal s’ha explicat com “positiu”, però que en realitat —segons diverses fonts presents— va ser tot menys tranquil·litzador.
Costa hauria fet entendre, de manera no ambigua, que el dossier ha estat a punt de saltar, i que la situació continua sent políticament “sensible”, és a dir, instable. Un missatge que, traduït del llenguatge diplomàtic, significa només una cosa: l’acord ha entrat en zona vermella.
Tenim l’aigua al coll.
A complicar encara més l’escenari hi ha Andorra, que no és cap detall malgrat el que alguns intenten fer creure. La realitat és que Andorra:
– ha de sotmetre necessàriament l’acord a referèndum,
– no el pot aplicar provisionalment,
– i pot trigar anys abans d’arribar a totes les ratificacions necessàries.
Resultat?
San Marino pot començar amb l’aplicació provisional el 2026, gastar diners (i seria interessant saber quants n’ha gastat fins ara, però no ens ho diuen), reescriure normes, adequar les autoritats de supervisió… mentre Andorra queda aturada.
I si un sol dels 27 parlaments nacionals, o el mateix referèndum andorrà, diu NO, l’acord entra en default polític: tot queda bloquejat i nosaltres quedem a mig camí després d’haver pagat tota la factura.
Aquest escenari no és conspiració. És la conseqüència lògica d’un acord mixt.
I és també la raó per la qual aquells que, a Europa, havien intentat ajudar San Marino defensant la tesi de l’acord exclusiu avui estan en dificultat: França ha tancat aquella porta i altres països no volen oposar-s’hi. La Presidència danesa intenta un compromís, però encara no té la unanimitat necessària.
Hi ha un altre element que ahir no es va explicar al país: en el moment que San Marino entra en un acord d’Associació de competència mixta, tots els acords bilaterals firmats anteriorment amb estats europeus cauen automàticament.
És obligatori: la UE exigeix coherència normativa. L’acord d’Associació absorbeix i substitueix els anteriors.
I si després la UE ens diu NO?
O un parlament nacional bloqueja la ratificació?
O Andorra, amb el referèndum, enfonsa l’acord?
Aleshores San Marino queda sense l’acord nou i sense els acords antics.
Un veritable buit normatiu: la pitjor de les situacions.
El default de l’acord: sense protecció, sense marc jurídic, sense credibilitat.
SAN MARINO ENTRARIA EN DEFAULT TÈCNIC EN NO ESTAR COBERTA PER ALS ACORDS AMB ITÀLIA/UE.
En tot això, continuar muntant actes celebratius, gràfics i storytelling és un error polític greu. El país no necessita una altra escenificació institucional: necessita la veritat.
I la veritat és simple:
– L’acord és molt més a prop del col·lapse que de l’entrada en vigor.
– La competència mixta obre un camí llarg, fràgil i revocable.
– Andorra és un element d’inestabilitat enorme.
– França ha canviat el joc, i no a favor nostre.
– Si la UE diu NO, ho perdem tot: acord nou, acords antics (si fem la RATIFICACIÓ) i credibilitat.
– I fins i tot Costa ha deixat entendre que el dossier ha estat a punt de fracassar.
El Kursaal pot aplaudir.
Brussel·les, no.
I la distància entre ambdues coses és avui el veritable problema polític del país.
No voldria ser a la pell del meu amic, el Secretari d’Estat Luca Beccari. Si aquest acord fracassa —i tots els indicadors diuen que és més que probable— les conseqüències polítiques serien immediates: dimissió, obertura d’una verificació de govern, i potser encara més. És inevitable.
L’acord s’ha venut com la bandera de la legislatura, i un fracàs d’aquest nivell s’enduria qualsevol responsable polític.
Em sap greu dir-ho, no per l’acord —els problemes tècnics i polítics ja els coneixem— sinó per la persona. Tinc una relació d’amistat amb Beccari, el considero una bona persona. Però en aquest dossier les nostres visions són oposades: considero aquest acord nociu per a la República i per als sammarinesos, un camí que exposa el país a riscos enormes, desequilibris permanents i una incertesa que no ens podem permetre.
I precisament perquè hi ha una relació personal, encara em dol més veure com el relat intern intenta cobrir una realitat que, a Brussel·les i a Andorra, és tot menys positiva. Quan la realitat esclata, no mira a ningú: ni governs, ni amistats, ni bones intencions.
I avui la realitat, malauradament, està trucant amb força a la porta.
Marco Severini – director de GiornaleSM
