Vora dos anys després del tancament de les negociacions, la UE encara no ha emès la seva decisió definitiva sobre la naturalesa (mixta o exclusiva UE) de l’Acord.
Tanmateix, la recent resposta escrita de França, per mitja del President -i Copríncep- Macron, a petició expressa formulada també per escrit pel Cap de Govern d’Andorra i pel Secretari d’Estat d¡Afers Exteriors de San Marino (l’equivalent al nostre Ministre d’Exteriors) Beccari, especificant la naturalesa mixta que per a França (i també per a d’altres Estats membres) té l’Acord, corroborada aquesta mateixa setmana per la reunió del mateix Beccari amb el President del Consell Europeu, Sr. António Costa, situa la qüestió en un punt que sembla definitiu: l’Acord serà properament declarat mixt, dos anys de discussions i negociacions després i si no hi ha un darrer i molt poc probable gir de guió.
Mentre la població d’Andorra sembla despertar de dos anys de sorpreses i esperances frustrades (quants cops, en aquests dos anys i fins i tot abans, ens han promès un referèndum imminent?) el “Segretario d’Estato” Beccari manifesta ara que “sabem de fa temps que els Estats membres tenen visions diverses sobre els Tractats internacionals: alguns en defensen la natura exclusiva, d’altres mixta” i el Secretari d’Estat Riba ens “aclareix” que “la posició francesa ja era una posició coneguda: França és un país de tradició mixta, igual que Hongria i, en certa manera, Bèlgica”.
Doncs si “de fa temps” que ho saben i son “posicions ja conegudes”, fins i tot “tradicionals” per constants i repetides… per què han esperat dos anys a dir-ho? No ens ho podien haver recordat algun dels incomptables cops que ens han promès un referèndum imminent, sabent que no hi havia cap presa per a celebrar-ho si la ratificació d’un acord mixt per cadascun dels 27 països pot allargar-se fins una dècada o més?
Fins i tot ens estem “menjant” els períodes transitoris establerts al mateix acord com a dates concretes i no a partir de la seva aplicació (justament per evitar la situació actual): així, el Reglament (UE) 2019/1157, “sobre el reforç de seguretat dels documents (…) de residència expedits a ciutadans europeus i als membres de llurs famílies que exerceixin el seu dret a la lliure circulació”, seria aplicable a partir de l’1 de gener 2027 segons l’Annex VIII de l’Acord, de manera que, si entrés en vigor l’acord a partir d’aquella data, s’hauria d’aplicar a Andorra fins i tot sense període transitori.
O com el sistema de quotes d’immigració, que “s’ha de revisar cada deu anys, i per primera vegada abans de l’1 de gener de 2037” (que el sistema de quotes d’immigració de què tant us han parlat no és pas definitiu i s’ha d’anar revisant periòdicament també ho sabíeu, oi?).
Ara que el fals problema de si l’Acord és mixt o no sembla dissipar-se (un dilema fals perquè, mixt o no, no modificaria ni una coma de les més de 4.700 pàgines del text ja publicat i, a més, contra allò que hem llegit en algunes publicacions, els Estats membres poden dir SÍ o NO a l’Acord, però no poden modificar-lo: caldria una nova negociació, també amb els Estats membres, que conserven alguna de les competències, entre les quals les relatives a la governança fiscal, aquella qüestió que a Andorra ens havien dit i repetit que l’Acord no tocava), el nostre Govern ja ha trobat una altra excusa per a dilatar la celebració d’un referèndum cada dia més imprescindible: ara hem d’esperar la decisió del Parlament Europeu.
Per què esperar al Parlament Europeu, si el referèndum és una qüestió interna andorrana?
On ho diu, que calgui esperar?
Doncs enlloc.
Per què el Parlament Europeu, si a més l’Acord resulta mixt i ha de ser aprovat també pels Parlaments de tots els 27 Estats membres (en alguns d’ells, també les seves regions, que tenen part de les competències discutides)?
Quina és l’estratègia?
Esperar que el Parlament Europeu digui NO, amb el dany d’imatge que suposaria per a Andorra, i així evitar el referèndum?
O esperar que el Parlament Europeu digui SI per aleshores dir nosaltres NO en referèndum i situar Andorra en una tessitura encara pitjor?
No temeu, que no és ni una raó ni l’altra, encara que aquestes siguin les úniques dues possibilitats de deixar que el Parlament Europeu es pronunciï abans que Andorra.
L’autèntica raó son les paraules del Sr. Riba: “no és bona idea de fer un referèndum vora unes eleccions”.
És a dir, ajornant un xic més la celebració del referèndum amb l’excusa que cal esperar la decisió del Parlament europeu, ja no caldrà que el convoquin.
Com sàviament declarava recentment l’ex Cap de Govern Albert Pintat a RTVA: “les pròximes eleccions estaran molt lligades a la postura dels diversos partís sobre l’acord d’associació i, tant si guanyen opcions favorables com contràries, es produiria una situació que faria innecessari convocar el referèndum”.
Unes eleccions plebiscitàries, en definitiva.
I el referèndum què?
Doncs “Heus aquí un gos, heus ací un gat,
Aquest conte s’ha acabat.
Heus aquí un gat, heus aquí un gos,
Aquest conte ja s’ha fos.”
Joan Carles Rodríguez Miñana
