En els darrers dies s’ha produït un episodi que mereix ser explicat des del principi, perquè revela molt sobre l’estil i la maduresa professional de qui l’ha alimentat.
Un periodista andorrà, amb qui havíem col·laborat de bona fe, ha reaccionat de manera totalment desproporcionada al fet que alguns mitjans del seu país hagin recollit els nostres editorials sobre l’Acord d’Associació UE–San Marino–Andorra. Editorials en què explicàvem, amb dades a la mà, que l’acord ha entrat en una fase de greu dificultat, perquè, amb la cada vegada més probable classificació com a acord mixt, el text haurà de ser aprovat gairebé amb tota seguretat per tots els 27 Estats membres de la Unió Europea. Una odissea procedimental que pot durar anys, amb un risc concret i gens remot: n’hi ha prou que un sol Parlament nacional voti en contra perquè l’acord simplement no entri mai en vigor. Tota aquesta feina per res!
La llibertat editorial és una dinàmica normal, previsible i fisiològica en el món de la informació. I, tanmateix, per motius que pertanyen més a l’esfera emocional que a la professional, això ha desencadenat una seqüència de comportaments que no tenen res a veure amb el periodisme.
Primer la crisi privada a WhatsApp, on el periodista va utilitzar tons més propis d’una discussió de parella que d’una conversa entre professionals de la informació. Missatges com ara “O ets amb mi o ets contra mi”, “M’ha fet mal que publiquessis aquella cosa (un article del Diari d’Andorra) sense dir-m’ho”, “Crec que ens devíem lleialtat mútua”, i fins i tot “Trobo sospitós que hagis col·laborat amb altres mitjans aquí” (cosa totalment falsa) mostren una pretensió absurda: que la informació hagi de passar per una relació personal de fidelitat, en lloc de per la llibertat editorial. Una pretensió que, en el periodisme, simplement no existeix.
I quan se li va respondre amb serenitat i professionalitat — “Som independents i publiquem el que volem”, “No hem donat res a ningú”, “No volem aquestes escenes” — ell va redoblar l’aposta, transformant aquella irritació privada en un atac públic, amb un article al seu diari digital.
No satisfet amb les acusacions via xat, va publicar fins i tot un article denigratori insinuant “manipulacions”, “alarmismes infundats” i intentant desacreditar GiornaleSM amb un to tan desdenyós com injustificat. Un article construït no a partir dels fets, sinó del seu enuig: el de veure com els seus competidors interns recollien continguts procedents de nosaltres. I així va decidir atacar no només el que s’havia escrit, sinó també qui ho havia escrit. Amb el resultat de revelar exactament allò que volia amagar: el problema no era la informació, sinó la seva gelosia professional.
Només calia informar-se. GiornaleSM no és un portal nascut ahir. És en línia des de fa gairebé vint anys, amb desenes de col·laboradors, editorialistes, analistes, més de 3 milions de visualitzacions mensuals a Facebook, un arxiu enorme i una història feta d’investigacions, documents exclusius i fets que ningú, a San Marino, havia tingut el coratge de publicar abans. En vint anys no recordem cap desmentiment obligat, ni cap rectificació forçada, ni cap notícia falsa atribuïda al nostre mitjà.
El nostre model, per decisió empresarial precisa, és el d’un portal d’informació independent, no el d’un mitjà lligat, controlat o normativitzat.
Els nostres scoops han fet caure veritables estructures de poder — només per citar-ne alguns entre els centenars publicats — des de la trama politico-financera que va portar a la condemna de financers, fins i tot estrangers, i d’un jutge del Tribunal de San Marino, fins a les operacions recents que han comportat dues detencions cautelars en el cas dels anomenats “búlgars”, que pretenien comprar un banc sammarinès. Publicar, verificar, documentar: aquesta és la nostra feina. I la fem amb proves irrefutables, com sempre.
Per això certes escenes no ens impressionen. La informació no és una relació sentimental, no preveu “lleialtat mútua” ni ens interessa, no funciona amb el mètode del “o ets amb mi o ets contra mi”. Funciona amb la llibertat. Funciona amb la professionalitat. Funciona amb els fets. I si un periodista confon la seva batalla política amb la necessitat de controlar què publiquen els altres, aleshores el problema no és la informació: el problema és la seva manera d’entendre la informació.
El seu atac públic, construït sense proves i sense conèixer la història editorial de GiornaleSM, ha estat un autogol perfecte. En lloc de posar en dubte la nostra feina — que continua sent lliure, independent i fonamentada en documents reals — ha posat en dubte la seva. Ha demostrat que n’hi ha prou que un altre mitjà andorrà reculli una notícia nostra perquè perdi completament la calma. I que n’hi ha prou no controlar un contingut per atacar qui l’ha produït.
Nosaltres continuarem fent el que fem des de fa vint anys: publicar amb rigor, independència i respecte per la veritat. No acceptem ordres de governs, partits, poders econòmics i — encara menys — de periodistes estrangers irritats perquè un dels nostres continguts ha tingut ressò en la seva competència.
La nostra línia no canvia: nosaltres fem periodisme. Altres, que facin el que vulguin.
A nosaltres no ens interessa.
Marco Severini – director de GiornaleSM
