El 19 de novembre, a Brussel·les, el Secretari d’Estat d’Afers Exteriors Luca Beccari es va asseure davant del President del Consell Europeu Antonio Costa.
En les versions oficials es va parlar d’un clima cordial, d’un diàleg constructiu i de camins compartits. La litúrgia diplomàtica habitual per suavitzar un escenari que, en realitat, va ser tot excepte tranquil·litzador.
Perquè en aquella trobada, Costa va deixar entendre una cosa molt clara: l’Acord d’Associació ha estat a punt de descarrilar i continua movent-se en un terreny altament inestable.
És precisament a la llum d’aquesta reunió que avui es poden ordenar les tres opcions reals que San Marino encara té sobre la taula.
Tres camins, tots problemàtics, tots carregats de conseqüències i tots derivats del fet que els estats membres no estan alineats, i que França —ja sense ambigüitats— exigeix la competència mixta.
La primera opció és continuar el pols amb la Unió Europea: insistir en la competència exclusiva mentre París i altres estats mantenen la demanda de competència mixta.
És una estratègia que porta directament a un resultat: bloqueig total.
Costa ho va fer entendre: si es manté aquesta línia, l’acord corre el risc d’enfonsar-se en un estancament indefinit.
La segona opció és un exercici d’enginyeria negociadora: “desgranar” l’acord.
A la pràctica:
– aïllar els dos articles sensibles per a França,
– tractar-los com a competència mixta,
– mantenir la resta de l’acord com a competència exclusiva.
És jurídicament possible, però és una bomba de rellotgeria:
– reobre el text,
– allarga els terminis,
– exposa l’acord a nous vetos,
– i pot fer descarrilar l’equilibri aconseguit després de deu anys de negociacions.
La tercera opció, la més compromesa i políticament més delicada, és acceptar formalment la competència mixta i comunicar-ho als estats membres.
És el camí que, segons la lògica de Brussel·les, desbloquejaria el dossier.
Però és també el que obre la via més llarga, més fràgil i més exposada:
– ratificació dels 27 parlaments nacionals,
– referèndum obligatori a Andorra,
– un procés que pot durar una dècada,
– i la certesa que un sol NO pot fer caure tot l’edifici.
Costa no ho va dir explícitament, però ho va fer entendre amb la claredat diplomàtica dels qui coneixen la maquinària europea:
si trieu la via mixta, la responsabilitat és vostra; ningú us pot garantir el resultat.
A tot això s’hi afegeix el factor que ho complica tot: Andorra.
No és un detall: és una variable estructural.
Per limitació constitucional:
– Andorra no pot aplicar provisionalment l’acord;
– ha d’esperar al referèndum i a les ratificacions;
– i el seu calendari és molt més llarg que el de San Marino.
Això significa que San Marino pot començar l’aplicació provisional el 2026, però Andorra queda congelada durant anys.
És un acord que neix asimètric i, en dret internacional, els acords asimètrics són els més inestables.
L’escenari més crític és evident:
si San Marino implementa normes, inverteix diners i capital polític, i al cap d’uns anys un parlament europeu —o el referèndum andorrà— diu NO, l’acord implosiona.
I aleshores haurem fet tota la feina per res.
A Brussel·les això és clar.
Costa ho va deixar entreveure.
I els passadissos del Consell europeu ho comenten obertament.
Mentrestant, San Marino es troba davant d’un trencall estratègic:
– insistir en la competència exclusiva i assumir l’estancament,
– desgranar l’acord i exposar-lo a nous riscos,
– o acceptar la competència mixta i entrar en una via llarga i plena de punts de ruptura.
Amb dues veritats que no s’han explicat públicament:
– un acord mixt substitueix automàticament els acords bilaterals anteriors amb estats de la UE,
– i si després d’anys de tràmits Europa —o un sol estat— diu NO, San Marino ho perd tot: l’acord nou, els acords antics i la credibilitat institucional.
Això és el que realment va passar el 19 de novembre:
no una trobada “constructiva”, sinó una advertència política clara.
Un President del Consell Europeu que va deixar entendre que el dossier és en zona crítica.
La resta és escenografia.
La realitat és aquesta: l’acord està penjat d’un fil i qualsevol decisió pot fer-lo caure.
